Per A. Salvador.
1 de febrer de 2021.
Avui entrevistem a Carlos Rodríguez, advocat, emprenedor i soci fundador de l’Institut d’Emprenedoria Legal.
Sempre m’ha encantat preguntar on comença l’aventura. Com s’inicia l’Institut d’Emprenedoria Legal? Per què?
L’aventura de l’Institut d’Emprenedoria Legal comença un temps després d’haver decidit fer el pas i llançar-me a muntar el meu propi despatx d’advocats i veure que, en molts aspectes, no sabia ni per on començar. Just en aquest moment, és quan em vaig adonar que tenia coneixements jurídics suficients per a fer el pas (sabent per descomptat que ens trobem davant una professió d’aprenentatge continu), però no tenia ni idea d’emprenedoria ni de qüestions vinculades al model de negoci, a les vendes, al branding o al màrqueting. Aspectes, tots ells que són clau per a qualsevol negoci, inclosos els despatxos d’advocats.
En aquest moment, vaig veure molt clar el dèficit que a nivell formatiu existeix a Espanya per als emprenedors: ningú està ensenyant als joves del nostre país a emprendre. És més, m’atreviria a dir que el que aprenem en l’educació primària, secundària, batxillerat i en la universitat, en general, va sempre en una altra direcció totalment oposada (el treball per compte d’aliè) i no té res a veure amb l’emprenedoria. I això, és veritat que no únicament és propi de l’advocacia, però a vegades dóna la sensació que el màxim objectiu professional que existeix per a un advocat és ser-ho en un gran despatx, o bé arribar a ser jutge, notari, o Advocat de l’Estat. I això, t’ho diu algú que ha treball en grans firmes i que va opositar durant un any a Advocacia de l’Estat.
Però p. ex. per què en el nostre sistema educatiu no es motiva des de petits als estudiants (i podríem extrapolar-lo a molts sectors), no per a treballar en un gran despatx sinó perquè siguin ells mateixos qui arribin a crear el pròxim gran despatx o la pròxima aplicació legal o tecnològica de l’any? Actualment no es valora la possibilitat que algú tingui les ganes i la valentia de voler començar també el seu propi projecte.
Precisament, en adonar-me a través de la meva pròpia experiència de tot això i en veure que, en el nostre sector, ningú està ensenyant tot allò que és necessari per a muntar un despatx d’advocats que pugui tenir èxit en el S.XXI, vaig decidir fer-ho jo. Per a això, vaig reunir un excel·lent equip, ple de persones súper qualificades en els seus respectius àmbits i junts, ens vam embarcar en la creació de l’Institut d’Emprenedoria Legal. Un institut que neix precisament per a suplir aquesta manca formativa, i per a poder ajudar a tots aquells joves advocats emprenedors i inconformistes, al fet que puguin donar amb major seguretat, els seus primers passos.
Navegant per la vostra pàgina web, impacta la vostra filosofia. Missatges molt directes com “Anys estudiant lleis per a acabar portant-li el cafè al teu cap?” o “Volem que trenquis les cadenes que et lliguen al sistema”. Per a tu, quines són les cadenes que haurien de trencar-se en el sector de l’advocacia?
Considero que l’advocacia a data d’avui és un sector encara molt arcaic. Despatxos de senyors grans amb prestatgeries infinites de llibres darrere de la seva cadira, clients que es tanquen en llargs i extensos dinars, joves advocats escalfant la cadira fins a altes hores de la matinada, facturació per hores, xocs generacionals amb els socis de grans despatxos… el problema, per a mi, es troba en la mentalitat dels despatxos d’advocats (fins i tot m’atreviria a parlar d’una qüestió cultural). Fa falta una renovació total i un glop d’aire fresc que aconsegueixi modernitzar la nostra professió. Hem de fugir de la imatge típica de l’advocat, deixar la corbata en el calaix i crear un model de despatx d’humans que ajudin a altres humans (siguin persones físiques o jurídiques). I, sobretot, hem de potenciar en els nostres joves actituds com: la tolerància al risc, la resiliència, la proactivitat, l’adaptabilitat, i la intel·ligència emocional, per a poder trencar precisament aquestes cadenes que fins i tot ens lliguen a un sistema que no és propi del segle en el qual vivim. Si trenquem aquestes cadenes, estic convençut que molts joves s’atreviran a liderar nous despatxos i això possibilitarà que aquest canvi (a millor) que necessita la professió, arribi molt més ràpid.
Creus que s’està implantant en l’advocacia jove la idea d’un camí correcte a seguir? Un camí allunyat de l’emprenedoria…
La realitat, és que sempre hem estat part d’un camí reglat (en certa manera podríem parlar d’una espècie de camí de la rata professional). Sempre hem tingut molt marcats els nostres passos a seguir sense haver de parar-nos massa a pensar en els mateixos (primer l’escola, després la universitat, fer pràctiques, trobar un treball, etc.). I aquest és precisament l’origen del problema, que moltes vegades no som capaços de pensar per nosaltres mateixos, ja que hem estat part d’un model educatiu que ens ha ensenyat a com ser bons treballadors i no a com ser bons emprenedors. I això, ha de canviar, començant per l’escola.
Com et deia en la meva primera resposta, el fet que existeixi aquest dèficit en l’educació, i en la carrera universitària, o el fet que l’emprenedoria mai s’hagi vist com una opció a plantejar-se abans dels 30 fa que, efectivament, s’estigui implantant al nostre país, un camí totalment allunyat de l’emprenedoria. I això provoca que ens trobem davant un camí que busca crear treballadors, en aquest cas advocats, que entenen que aquesta és l’única opció i que estan disposats a estar infinitat d’hores asseguts en una cadira, renunciant a qualsevol classe de conciliació de la vida laboral i familiar. Posats a treballar tantes hores, per què no fer-ho per a un mateix? Perquè avui dia, crec que la resposta és que, atès que no hem estat educats per a això, fer el pas, fa por.
I és clar que alguna cosa estem fent malament. L’altre dia, analitzava amb deteniment el primer Estudi sobre la Salut i el Benestar de l’Advocacia Espanyola realitzat en col·laboració amb l’Institut de Salut Mental de l’Advocacia (ISMA). De l’anàlisi dels resultats es desprèn una dada inquietant: el 30% dels advocats no exerciria la mateixa professió si pogués tornar a triar. És a dir, tres de cada deu advocats no tornarien a ser-ho. Són números desastrosos per a una professió tan bonica com és l’advocacia, i és clar que alguna cosa cal fer per a revertir aquestes dades. I, crec francament, que és a les mans dels joves advocats el canviar aquest paradigma.
Des del teu punt de vista, el COVID-19 ha propiciat l’emprenedoria en el sector legal?
El sentit comú ens diu que emprendre en temps de crisi sembla, d’entrada, una decisió poc encertada i plena de riscos. A la incertesa inherent a l’emprenedoria, s’afegeix la informació i les notícies que diàriament ens omplen de pors i disminueixen les expectatives de qui pensen en la idea d’emprendre: notícies negatives sobre la situació econòmica general, tancaments d’empreses, aprovació d’expedients de regulació d’ocupació, engruiximent de les llistes de l’atur…
Sense perjudici de l’anterior, les anteriors crisis (i aquesta no serà una excepció) han posat de manifest l’adaptabilitat de l’ésser humà en casos d’extraordinària necessitat a qualsevol circumstància. Sempre diuen que, en temps de crisi, neixen nous projectes (a vegades, perquè no queda més remei). Jo estic convençut que amb el talent que hi ha a Espanya i després de tantes hores de confinament, hauran nascut al nostre país idees amb molt de potencial. De fet, l’Institut d’Emprenedoria Legal és una idea que va néixer precisament en el primer confinament del passat mes de març.
Aleshores, per a donar una resposta concreta a la pregunta, jo et diria que sí, però més per una qüestió de necessitat que de convicció. No obstant això, si les eines del nostre sistema educatiu fossin unes altres, estic convençut que molta gent que encara no s’atreveix a fer el pas, sí que el donaria.
Quines són les principals pors en el moment de saltar de grans despatxos i volar sol?
Francament Alexander, no puc dir-te una només. Com és lògic, emprendre i desmarcar-te d’allò comú, comporta una infinitat de pors que et van acompanyant durant tot el camí. Algunes desapareixen, uns altres vénen amb el temps, unes altres tornen a aparèixer. Si hagués de relatar-te la primera, seria sense dubte, la por de sortir de la zona de confort. És a dir: la por a allò desconegut, la por de començar alguna cosa i que surti malament o la por a no saber ni per on començar. Per a aixecar un despatx des de zero, vaig haver de fer coses que ni tan sols m’havia plantejat mai que hauria de fer o que seria capaç de fer. Però és que si vols créixer com a emprenedor (encara que m’atreviria a dir que també és necessari per al desenvolupament personal), hem de ser capaços d’afrontar la por i atrevir-nos a fer (en tots els àmbits) coses que no haguéssim fet mai abans.
I una vegada has començat, tindràs por sense dubte a equivocar-te amb el model de negoci, no saber trobar què és això que et fa diferent o a comprometre’t amb despeses (per posar alguns exemples). Sense dubte, jo també he passat per totes elles (i més), i precisament per aquesta raó és per la qual neix l’Institut d’Emprenedoria legal, per a ajudar a tots aquells advocats i advocades que realment vulguin emprendre a que puguin superar aquestes pors inicials, tot donant les eines que es necessiten per a començar un despatx d’advocats propi amb bon peu.
I els errors més comuns?
Jo sempre dic que dels fracassos s’aprèn. Un fracassat/a, no és la persona que perseguint el que vol no té èxit a la primera o a la segona, és qui renúncia de primeres a aconseguir el que realment vol. Jo mateix he fracassat diverses vegades (sense dubte a mi m’agrada més parlar d’intents que de fracassos), i aquí segueixo, aprenent cada dia. Precisament tots aquests errors que ja he comès, són els que m’han portat fins al punt en el qual estic avui. Podria dir-te que, per a mi, un dels principals errors de les persones en emprendre és no ser conscients (i és normal que així sigui) de “la muntanya russa emocional” que suposa embarcar-se en un projecte des de zero.
Un altre error, i permet-me Alexander que sigui molt franc, és no tenir fusta d’emprenedor. Encara que sigui dur és així, no tothom serveix per a emprendre. Has de tenir una actitud determinada i ser capaç en el dia a dia de treballar intensament, ser tenaç i disciplinat (això últim és fonamental) sense que ningú t’ho demani (només tu mateix). I sobretot no hem de perdre mai de vista una premissa clara: que un negoci no vagi a bon port no és un fracàs, forma part del procés d’aprenentatge perquè el següent negoci surti millor.
També et diria que un altre dels errors més comuns, és, segurament, el fet de voler córrer massa i llançar-se al mercat sense haver estudiat en profunditat el nínxol de mercat al qual el despatx vol dirigir-se i la competència que existeix en aquest mercat. Sense aquest treball ben fet, no pot haver-hi una proposta de valor que et diferenciï de la competència. I, sense aquesta proposta ben definida, les accions de branding i de màrqueting, mai aconseguiran els resultats que un espera, doncs el problema està en l’origen.
Aquest és per a mi el pas al qual inicialment cal dedicar-li tots els esforços per a, immediatament després d’haver fet aquest treball inicial, validar aquest treball o “hipòtesi” amb el mercat de manera progressiva per la via de la iteració i la millora constant (alguna cosa que es coneix en el món de l’emprenedoria com “llegeixin startup”), començant primerament amb “un prototip de despatx” o com a mi m’agrada anomenar-lo: el “despatx mínim viable”.
Des de l’Institut d’Emprenedoria Legal que proposeu perquè l’enlairament sigui d’èxit?
Si et digués que tenim la clau de l’èxit et mentiria, no hem vingut a vendre fum. El que pretenem amb la creació de l’Institut d’Emprenedoria Legal és cobrir un buit formatiu i ajudar els advocats i advocades emprenedors a fer els seus primers passos. La nostra fórmula consisteix a explicar a través de les 54 classes teòric pràctiques que actualment conformen el Programa de Formació Accelerada en Emprenedoria Legal, durant un temps de 4 mesos, les claus i les eines que són necessàries perquè un despatx d’advocats pugui funcionar sense necessitat, a més, d’invertir inicialment grans quantitats de diners.
Amb aquest programa, molts advocats i advocades podran aprendre coses que no se’ns han ensenyat en la carrera i que tampoc s’aprenen en l’exercici diari de l’advocacia en sentit tècnic i que com comentava abans, poden anar des del branding al màrqueting, passant per la creació d’una pàgina web pròpia, la creació de contingut en xarxes socials, la venda d’un producte (en el nostre cas serveis) o l’adquisició de nocions bàsiques de recursos humans que són necessàries per a qualsevol procés de contractació de personal, amb la finalitat que a mitjà termini, crear un molt bon equip de treball que acompanyi a l’emprenedor al llarg del camí i amb el qual el projecte pugui créixer.
Quin està sent el feedback a data d’avui?
La realitat és que estem molt contents i entusiasmats amb el bon acolliment que l’Institut està tenint. Tenim ja a moltíssima gent apuntada en la llista d’espera del programa que es llançarà el mes vinent de febrer. I, paral·lelament, estem rebent molts missatges, fins i tot de gent que no ha estudiat dret, preguntant si l’Institut els podria ajudar també a ells a enfocar el seu model de negoci o les seves estratègies d’emprenedoria.
A més, el pròxim dia 2 de febrer a les 19.00 de la tarda, impartirem (en aquest cas jo mateix) el primer “webinar” de l’Institut, en el qual parlarem precisament de la por d’emprendre. Un “webinar”, que està tenint un acolliment increïble i al qual convidem a tots els advocats i advocades que tinguin una mínima inquietud per la idea d’emprendre al fet que participin. És gratuït, encara que les places són limitades.
Així que la veritat, i parlo en nom de tots els membres de l’equip, no podem més que donar les gràcies pel gran acolliment que el sector ens està brindant.
Casos d’èxit?
Pel que fa a casos d’èxit, la realitat és que, a data d’avui, no podem exposar cap cas d’èxit extern, donat que la primera edició del programa encara no ha tingut lloc. No obstant això, creiem en la qualitat del contingut que hem creat i que, amb aquest, moltes persones podran tenir sense dubte, millors eines, per a primer atrevir-se i després fer viable els seus propis despatxos d’advocats.
Ara bé, sí que tenim un cas d’èxit intern, que és Legal Tag Advocats, el despatx que jo mateix dirigeixo i que ha servit de base per a la creació d’aquest programa. Però que sigui un cas d’èxit, no significa que l’objectiu del programa sigui crear despatxos iguals al meu propi. Això seria un complet error. Cada projecte té la seva pròpia personalitat i essència i cadascun de nosaltres, ha de ser capaç de trobar-les i treure-les a relluir. El que volem precisament, és ajudar a molts advocats i advocades al fet que puguin fer-ho en els seus propis projectes, donant-los les eines adequades a tal fi.
L’exercici de l’advocacia i el que això implica (i.e., constituir una SLP, donar-se d’alta com a autònom, etc.), és una assignatura pendent en Facultats i Màsters de Dret?
Totalment. En relació amb el que he exposat en la primera resposta, francament considero que a Espanya existeix un gran dèficit a nivell formatiu per als emprenedors. Encara que potser aquests temes que exposes en la teva pregunta són els que, per a un advocat, a priori, poden resultar més fàcils d’assimilar (molt més difícils resulten a priori p. ex. per a un arquitecte o metge). Ara bé, això no obsta perquè, en ser qüestions tan concretes, moltes vegades se’ns faci un món l’haver d’enfrontar-les.
Contestaré a la teva pregunta amb una altra pregunta: algú pot entendre que en el Màster d’Accés a l’Advocacia (un màster precisament creat per a validar l’exercici de la professió i poder col·legiar-se) un estudiant surti del mateix sense saber tot el necessari per a establir-se l’endemà (si així ho desitja) com a advocat per compte propi per a exercir lliurement la professió? Per a què serveix el Màster llavors?
Es necessiten moltes nocions per a poder triomfar com a advocat per compte propi que van més enllà d’allò estrictament jurídic. Aquesta part, un client moltes vegades la donarà per descomptada (els coneixements jurídics i la capacitat tècnica, poden marcar la diferència amb el pas del temps, però mai al principi). Però de què serveix ser el millor advocat del món si no ets capaç de fer que els teus clients potencials et coneguin? No obstant això, torno a insistir en el que deia al principi, el dèficit formatiu en matèria d’emprenedoria passa en tots els sectors, no solament en el legal. I això, només ho resoldrà una reforma educativa de gran importància, que pensi no en una legislatura (com fan moltes vegades els partits polítics) sinó en una o diverses generacions.
Traducció de la versió original en llengua castellana.
