Les noves tecnologies de la informació han suposat un gran avenç en matèria d’eficiència i productivitat a l’àmbit empresarial. El desenvolupament tecnològic ha permès obrir un nou mercat on la interconnexió entre el venedor i el consumidor es global, ràpida i directa.
No obstant això, també s’han de tenir en compte els aspectes negatius de la utilització de les eines 2.0, que en reiterades ocasions han originat conflictes entre treballador i empresari o, com el cas que analitzem, per la transferència d’informació confidencial, a la competència.
Aquest article pretén oferir una visió general sobre el registre del correu corporatiu per part de l’empresari, incidint en els drets fonamentals afectats, on la qüestió bàsica que ens hem de plantejar es si té potestat per controlar l’ús que fa el treballador del correu electrònic de la feina.
El problema en aquest cas es que entren en un conflicte de Drets Fonamentals les dues parts. Així, el treballador gaudeix del dret a la intimitat i dignitat personal reconegut a l’article 18 de la Constitució i l’article 4.2 del Reial Decret Legislatiu 1/1995, de 24 de març, que aprova la Llei de l’ Estatut dels Treballadors (en endavant, ET) i el dret a que es garanteixi el secret de les seves comunicacions (art. 18.3 CE). Per altra banda, el dret a la llibertat d’empresa reconegut a l’article 38 de la CE i el poder de direcció i disciplinari reconegut als articles 20 i 58 de l’ET emparen a l’empresari. Sobre aquesta col·lisió s’ha pronunciat el Tribunal Suprem en dues ocasions(STS 26/09/2007; STS 06/10/2011) i el Tribunal Constitucional (STC 07/10/2003) fixant els següents criteris:
En primer lloc, cal destacar que no es pot aplicar per analogia l’article 18 de l’Estatut dels Treballadors.
Aquest precepte fa referència als registres que es duen a terme sobre el treballador, a la seva taquilla i efectes personals durant la jornada laboral i al centre de treball, quan siguin necessaris per a la protecció del patrimoni empresarial i del demés assalariats de l’empresa. A més, s’haurà de realitzar en presència de l’afectat o, en el seu defecte, davant un tercer treballador o del seu representant sindical. De no fer-ho així suposaria una intromissió il·legítima per part de l’empresari al seu dret a la intimitat i dignitat personal.
No obstant això, la jurisprudència considera que no es pot aplicar analògicament l’art. 18 de l’ET per que l’ordinador no es un efecte personal del treballador sinó que es un mitjà de producció de l’empresa sobre el qual l’empresari pot exercir el seu poder de direcció d’acord amb el disposat als articles 20 i 58 ET. La facultat de registrar els ordinadors deriva de l’art. 20.3 de l’ET que indica que l’empresari podrà adoptar les mesures oportunes de vigilància i control per comprovar el compliment de les obligacions i deures laborals del treballador. En conseqüència, no es requerirà que justifiqui la seva actuació o que la realitzi durant la jornada laboral i en el centre de treball, ni en presència del treballador per que no suposa una intromissió als seus drets de la personalitat.
En segon terme, s’ha de fer referència a la tolerància social sobre l’ús dels mitjans informàtics i de comunicació facilitats per l’empresa.
Això suposa que, en principi, el treballador no tindrà cap inconvenient per utilitzar de forma raonable els mitjans tecnològics de l’empresa per a qüestions personals. A més, gaudirà d’una expectativa de privacitat, garantida pel dret a la intimitat i el secret a les comunicacions. Es a dir, si res s’ha establert al respecte, l’empresari no pot accedir al correu del treballador sense violar els drets fonamentals abans esmentats.
Tot i això aquesta expectativa no és absoluta, ja que es podrà limitar per dues vies:
- Primer, tenint en compte les exigències de la bona fe, l’empresari ha d’establir normes d’origen intern en el contracte de treball que sancionin l’ utilització extra laboral del correu electrònic.
D’aquesta manera s’informa als treballadors de l’existència d’un control empresarial per tal de comprovar que es fa un ús correcte del mitjans informàtics.
- En segon lloc, cal examinar el conveni col·lectiu. El TC, en la sentència abans esmentada, va establir que si el Conveni col·lectiu d’aplicació a l’empresa determina un ús estrictament professional dels mitjans informàtics, el treballador no gaudirà de l’expectativa raonable de privacitat i secret de les comunicacions. Aquí, a més, és el treballador qui té l’obligació de conèixer el contingut del Conveni Col·lectiu ja que, com preveu l’article 6.1 del Codi Civil “La ignorància de les lleis no excusa del seu compliment”
Si es compleixen un dels dos requisits i es preveu que el correu corporatiu no es pot destinar a finalitats personals, es trenca l’expectativa d’intimitat i privacitat del treballador i faculta a l’empresari per adoptar les mesures de control que consideri idònies.
Conclusions
Tot i això, l’opinió personal d’aquest redactor és que la línea marcada per la jurisprudència no està exempta d’inseguretat jurídica per l’empleat pel fet de supeditar el límit a la intimitat i el secret de les seves comunicacions al coneixement del conveni col·lectiu. La realitat es que el contingut del Conveni es pràcticament desconegut per la totalitat dels professionals i les resolucions jurisprudencials han estat dictades sense cenyir-se a aquesta qüestió, defensant els interessos de la patronal per damunt dels del treballador d’una manera, en la meva opinió, desigual.
1 comment