En la nostra societat, cada dia, passa que en el marc de la relació contractual entre dues persones sorgeixen incompliments contractuals per part d’alguna d’elles, el que comporta a incórrer en responsabilitat civil contractual, o el que és el mateix, reparar el dany causat a l’altra part, originat per l’incompliment del contracte.
Doncs bé, normalment, quan ens passa una cosa així, vam acudir a un advocat perquè redacti una demanda, demanant una indemnització pels danys i perjudicis soferts. Per a això, hem de formalitzar un contracte d’arrendament de serveis amb aquest professional, que a través del qual, es comprometrà a utilitzar els millors mitjans per arribar a un fi, que no és altre que aconseguir la nostra esperada indemnització, sense comprometre, però, a garantir un resultat concret (l’èxit esperat).
Ara, hem de preguntar: què passa si l’Advocat no presenta la demanda de responsabilitat civil, que s’ha compromès a tramitar, dins del termini legal previst per a això?
Si això succeeix, l’advocat haurà incomplert el contracte, pel que serà responsable dels danys i perjudicis que ens hagi ocasionat, de conformitat amb l’article 1.101 i ss. del Codi Civil, relatius a la responsabilitat civil contractual. El dany més comú en els casos d’incompliment de terminis és l’anomenada “pèrdua d’oportunitat processal”, que es tradueix en la impossibilitat d’accedir al procés o al alguna de les seves fases i la frustració de la probabilitat d’aconseguir un determinat resultat útil (la indemnització que es demanava en la demanda no lliurada en termini).
Però, si l’advocat no té cap obligació de resultat, per què ha de respondre per la pèrdua d’oportunitat processal?
A això respon l’anomenada “LEX ARTIS” o “lex artis ad hoc”, terme jurisprudencial que dóna nom al cànon de diligència que tot professional ha de complir, és a dir, una sèrie de principis a què estan subjectes tots els professionals en l’exercici de les seves funcions, per al bon funcionament del seu càrrec.
En el cas dels advocats, la seva “lex artis” els exigeix que realitzin les seves funcions amb una diligència òptima, que correspongui amb les exigències del seu càrrec, és a dir, ha d’actuar atenent les exigències tècniques i deontològiques adequades a la tutela jurídica de l’ assumpte (art. 42 de l’Estatut General de l’Advocacia Espanyola). Per tant, en el nostre cas , si el lletrat interposa la demanda fora de termini, haurà incomplert el seu “lex artis”, ja que no hi haurà actuat d’acord amb la diligència òptima que li és exigible.
És curiós, per tant, que tot i que l’advocat no té obligacions d’arribar a un resultat concret, haurà de respondre per la frustració d’aquest, això sí, sempre que hagi estat causa de l’incompliment de les seves obligacions de mitjans, com interposar una demanda, contestar, interposar un recurs, entre d’altres.
No obstant això, no és tan senzill com que de l’existència d’un incompliment i de l’aparició d’un dany o perjudici, l’advocat hagi de respondre, doncs abans, cal procedir a la valoració del dany (art. 1.107 del Codi Civil). Per a això, s’ha d’observar si hi ha una relació de causalitat entre la conducta de l’advocat i el dany (frustració de probabilitats d’obtenir un resultat útil) sofert pel client. Per entendre-ho millor, hem de formular la següent qüestió: si l’advocat hagués actuat diligentment ¿s’hauria produït igualment el mal? Si la resposta és negativa, podem acreditar que hi ha una relació de causalitat entre la conducta i el dany, de manera que l’advocat serà responsable.
Ara bé, pot passar que, tot i existir una frustració de les pretensions del client i error per part de l’advocat, aquest no hagi de respondre per això. Això es justifica mitjançant l’anomenat “judici de probabilitat ” o “plet del plet”, que no és més que una anàlisi instaurat per la jurisprudència que consisteix a determinar les possibilitats de prosperabilitat de les pretensions que tenia el client, a manera de poder quantificar la indemnització a satisfer per part de l’advocat . Per tant, quan d’aquest anàlisi s’extreu que, tot i haver actuat el lletrat de forma diligent, el resultat hagués estat el mateix, a causa de l’evident inexistència de prosperabilitat de les pretensions frustrades del client, no cal imposar a l’advocat indemnització. Així va passar a la STS (1a) núm º 1226/2007, de 15 de novembre (RJ 2008/17).
Veiem doncs, que per determinar la responsabilitat civil de l’advocat per l’incompliment de terminis, és de vital importància la quantificació del dany ocasionat i la realització de l’esmentat “judici de prosperabilitat”, perquè en cas contrari, els clients podrien aprofitar-se dels errors de els advocats per cobrar una indemnització tot i que la possibilitat de prosperabilitat de les seves pretensions fora nul·la, el que sota el meu punt de vista, atemptaria contra la seguretat jurídica que tot Estat de Dret ha de tenir.
