La famosa frase resa alguna cosa així com, “val més una imatge que mil paraules”.
Difereixo.
Durant la carrera de Dret, vaig tenir el plaer de ser alumne d’un d’aquells professors que es guanyen el rang de mestre. Un dia –com tants altres-, abans de començar la classe i cigarret en mà, va desmitificar el refrany. La seva particular teoria es basava en el fet que una imatge és això, un moment; un instant caçat i embotellat que fàcilment pot causar una falsa impressió en l’espectador. Per contra, no hi ha cap mena de dubte davant d’una exposició literària dels fets, dels seus antecedents, afegint adjectius i descripcions de subjectes, llocs o situacions.
Tot això resulta de gran importància quan parlem de l’Acomiadament Tàcit. Acomiadament en el qual per doctrina, la part empleadora no comunica expressament al treballador la finalització de la relació laboral que els unia fins avui.
Es produeix llavors, l’incompliment dels articles 52 i 54 de l’Estatut dels Treballadors sobre el fons i la forma exigits per Llei per procedir a l’extinció del contracte d’un empleat. Ha de recordar-se que, en els casos d’acomiadament tàcit, el termini per interposar una acció contra el mateix comença a computar a partir del moment en què existeixen fets concloents o reveladors de la intenció inequívoca de l’empresari de posar fi al contracte de treball.
Els indicadors principals per identificar sense cap dubte la present figura, són la passivitat i l’evasió que manté la part empleadora amb caràcter general, especialment en el deure comunicació.
Entre altres situacions, els següents, resulten els casos més habituals:
* Rebre una notificació de la Seguretat Social notificant la baixa.
* Falta d’ocupació efectiva.
* Impagament reiterat de salaris.
Entén la jurisprudència que l’empresa crea indefensió al treballador, ja que aquest es troba davant una situació sorprenent, sense fets que motivin el mateix.
En aquesta mateixa línia s’ha pronunciat l’Alt Tribunal en assenyalar:
“L’acomiadament, igual que l’abandó, requereix voluntat resolutòria conscient de l’empresari, que si bé cal entendre existeix quan els actes o omissions concurrents permetin presumir voluntat en tal sentit, exclou tal conclusió”
Cal afegir, la falta de compliment en fons i forma per part de la part empleadora, afecta directament a la capacitat de defensa del treballador en interposar una acció contra l’acomiadament. Tal com indica l’article 59.3 de l’Estatut dels Treballadors:
L’exercici de l’acció contra l’acomiadament […] caducarà als vint dies següents d’aquell en què s’hagués produït. […] els dies seran hàbils i el termini de caducitat amb caràcter general.
Per tal motiu pot vulnerar-se el dret a tutela judicial efectiva -recollida en l’article 24.1 de la Constitució espanyola-, que vetlla per atorgar plenes garanties en l’accés a la justícia a tots els ciutadans. Resulta lògic pensar, que no transmetre correctament la carta d’acomiadament exposant raons que motivin l’extinció contractual i la data a partir de la qual aquest es fa efectiu, impossibilita d’una manera expressa –que no tàcita-, la construcció d’una defensa per part del treballador per recórrer l’acomiadament.
Automàticament serà per això decretada la improcedència en l’acomiadament, podent, com a resulta conegut i notori, l’empresari, optar per la reincorporació del treballador sumant els salaris de tramitació reportats des del dia d’acomiadament, o bé l’abonament de la indemnització per acomiadament improcedent, consistent després de la Reforma Laboral de 2012 en 33 dies per any treballo.
Per tot això, podem assegurar que la improcedència és el preu del silenci.
