Fa unes setmanes va tornar a estar al centre de totes les mirades a la Unió Europea l’anhelada i comunment coneguda com a Taxa Tobin en honor al seu més notable estudiós des de 1970, el nord-americà laureat amb el Nobel d’Economia James Tobin. Aquesta mal anomenada taxa és un impost que ha estat proposat per gravar les transaccions financeres, perseguint causes tan nobles però arriscades com la lluita contra la globalització. En honor a aquests ambiciosos objectius, l’Impost de Transaccions Financeres va passar a ser arxiconegut com l’Impost Robin Hood, que robava als adinerats per donar-li-ho als desemparats.
Després d’anys de dures represàlies i crítiques al·legant que era un tribut utòpic, inaplicable en la pràctica, la Unió Europea va decidir abraçar aquesta idea com a projecte estrella per a la perseguida Unió Fiscal. Aquesta proposta es va materialitzar en 2012, quan una multitud de països va decidir acordar mitjançant cooperació reforçada la gradual adopció de la Taxa Tobin.
Com funciona?
Per fer aquest article partirem de l’estudi de la base del dret tributari. Com alguns ja sabran la manera més rudimentària de calcular un impost es fonamenta en aquesta equació: BI x TG = CT (Base Imposable per Tipus de Gravamen és igual a la Quota de Gravamen)
El primer que hem d’aclarir és que ens trobem davant un impost, no una taxa. Aquestes es defineixen com les contribucions econòmiques que fan els usuaris d’un servei prestat per l’estat. Una taxa és el pagament d’una matrícula universitària, però en cap concepte podem considerar una taxa aquell tribut el fet imposable del qual s’origina en una acció entre subjectes privats.
El fet imposable, l’acció que origina el naixement de l’obligació tributària, serà ampli i molt variat. En la proposta de la Comissió europea es proposa el gravamen de multitud de transaccions financeres. Des de les més notables i que major quantitat de capital mouen, com la compravenda d’accions o les operacions de canvi de divises, fins a aquelles operacions derivades que solament els economistes més prestigiosos entenen a la perfecció, com són els contractes financers de futurs o d’opcions. Una de les propostes mes cridaneres és que la cancel·lació del fet imposable (és a dir, la revocació del contracte financer) no faria desaparèixer l’obligació tributària. Un cas insòlit en l’aspecte tributari ja que això originària la particular situació en la qual el subjecte passiu de l’impost estigués obligat a pagar malgrat que no hagués realitzat fàcticament cap operació, casc il·lògic i problemàtic en un mercat en el qual gran quantitat de transaccions són realitzades de manera automatitzada.
Quant a la base imposable, la quantificació econòmica del fet imposable, els experts de la comissió no han dubtat a determinar que aquesta ha de ser el preu de la compravenda. Alguns problemes sorgeixen en aquelles figures financeres en les quals no apareix la noció de preu o de compra, per a aquestes, els experts han decidit que el més adequat seria l’establiment del preu de mercat objectiu, en condicions de plena igualtat i màxima competència. No obstant això, també se’ns planteja el dubte de com determinar aquest preu de mercat en un camp tan volàtil i canviant com són les transaccions financeres, cas que complica notablement la determinació d’aquest concepte jurídic indeterminat.
Quant als Tipus de Gravamen la comissió no va notificar en la seva proposta quins serien els aplicables, no obstant això, en posteriors compareixences s’ha esmentat que els tipus rondarien al voltant del 0.1% en les accions i bons i el 0.01% en els instruments derivats. Aquests tipus, per molt nimis que semblin no mereixen ser menyspreats, ja que en un mercat que mou tants diners com el financer, el 0.1% pot significar ingressos multimilionaris. Solament a Espanya el ministre d’economia, Luis De Guindos, ha estimat que es preveu que l’impost amb la seva implantació aporti 630 milions d’euros.
Aquesta xifra és sense cap dubte atractiva. El desig de la creació d’un impost que gravi als més adinerats ha estat un anhel present des que va esclatar la recessió de 2008. No obstant això, hem de pensar críticament i acceptar que un impost de tals condicions pot atreure una immensa quantitat de problemes. Entre ells…
– La previsible deslocalització de la inversió financera cap a altres països que manquin d’aquest tribut. Solament 11 països europeus han acordat la creació d’aquest impost mitjançant cooperació reforçada. Això pot significar un èxode massiu de les empreses d’inversió cap a llocs més agradables fiscalment, llocs que no seran propers.
– Aquesta és la segona de les raons, la city londinenca ha lluitat contra vent i marea per suspendre l’aplicació d’aquest impost. Aquells països europeus que no apliquin aquest impost veuran notablement incrementats les seves despeses quant a transaccions internacionals dins de la Unió Europea, cosa que alguns al·leguen contrari a la lliure circulació de capitals dimanant dels tractats europeus. No obstant això, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea s’ha pronunciat en aquest aspecte desestimant la petició londinenca i raonant que aquest impost no causarà cap efecte sobre les seves economies. Cosa que aquí no tenim tan clara. Pensem que aquest efecte farà que la deslocalització d’inversors doni el salt i s’en vagi a aquells països orientals que comptin amb centres financers i en els quals es pugui operar internacionalment sense costos afegits.
– El tercer dels problemes, i el més greu, resideix en l’afirmació que fan alguns estudiosos. Aquest impost, com tots, recaurà en els ciutadans. Igual que els impostos especials com el del tabac no recau en les tabacaleras si no que ho paguen els compradors, les entitats inversores no seran les que assumeixin els costos d’aquest impost, si no que seran els ciutadans, en les seves operacions diàries amb entitats bancàries, que ho assumiran. Això significa un encariment dels interessos bancaris, els préstecs, els comptes d’estalvis. I no solament això, es preveu que solament a Espanya 80.000 llocs de treball d’empleats del sector financer i els seus relacionats (legal, comptable, informàtic) es perdran amb l’aplicació d’aquest impost.
Fins al moment el fracàs més considerable d’aquest impost s’ha donat al país suec. El ITP del 0.5% aplicat al 1983 solament va recaptar 100 milions de corones enfront dels 1.500 milions esperats. Per si fos poc, al 1990, el 60% de les transaccions que involucraven a les onze principals empreses sueques ja es realitzaven a Regne Unit.
Vistes aquestes raons hem de ser cautelosos enfront l’Impost Robin Hood, un impost atractiu, revolucionari, digne dels programes de certs partits electorals actuals. Però un impost que no és prou madur per sortir a passejar pel carrer sense la companyia d’ 11 països europeus diferents. Per molt seductor que sigui tal figura a curt termini, hem d’estudiar a fons les seves conseqüències a llarg termini, no sigui cas que passi a convertir-se un impost medieval, que robi als desemparats per donar-li-ho al Rei del Feu.
