De la constitucionalitat del delicte d’apologia

Per Andreu Marín
Barcelona,
 
 

L’apologia podria definir-se de manera genèrica com l’enaltiment o l’elogi a un acte delictiu o al seu autor. Hi ha els qui sostenen que, d’una interpretació restrictiva de l’art. 18.3 CP, l’apologia del delicte solament pot ser castigable entesa com a provocació o incitació directa a cometre un delicte.

No obstant això, la previsió específica d’un delicte d’apologia del terrorisme en l’art. 578 CP ha conduït a un debat doctrinal sobre un possible xoc entre aquesta figura delictiva i la llibertat d’expressió.

En el transcurs d’una intervenció parlamentària d’un diputat de Batasuna(1), la STSJ País Basc 5.9.2003 va estimar que per al reconeixement del privilegi de la inviolabilitat han de donar-se dues condicions: a) que la intervenció disposi de causalitat eficient bastant per cooperar a formar la voluntat de la Càmera; b) que les manifestacions realitzades constitueixin veritables opinions.

Al no apreciar la concurrència d’aquestes dues condicions, sosté el TSJ del País Basc que les paraules pronunciades pel diputat de Batasuna s’enquadren dins de l’esfera del 578 CP ja que “encomia els resultats de les accions terroristes i destaca, per via suggestiva o de consell, l’imprescindible que aquella prossegueixi per desmilitaritzar la situació del País Basc i trobar sortida al conflicte”.

Un altre conflicte que planteja el delicte d’apologia és la seva consideració jurídic-penal i certs problemes de taxativitat. En aquesta línia, l’ATS 23.5.2002 sosté que el delicte d’apologia és una infracció relativa al terrorisme, però no de terrorisme. És a dir, la persecució penal de l’apologia ha d’entendre’s com un delicte d’opinió que versa sobre un altre delicte diferent (terrorisme).

Alguns autors afirmen que els béns jurídics en qüestió (relatius a la seguretat) no legitimen la tipificació d’aquest tipus de conductes, que queden emparades en els drets a la llibertat d’expressió i a dissentir políticament, sent inconstitucional per la seva incompatibilitat amb l’art. 20 CE.

No obstant això, la jurisprudència constitucional no entén l‘art. 20 CE com a il·limitat. La llibertat d’expressió està sotmesa a certs límits. La STC 159/19862(2) exigeix que el dret a la llibertat d’expressió hagi de proveir i garantir una opinió pública lliure.

Aquest article no només implica el dret a dissentir políticament, sinó la necessitat d’una garantia que permeti al ciutadà estar àmpliament informat per dur a terme opinions vàries i contraposades.

Els delictes de terrorisme són una de les figures delictives més greus previstes per un Codi Penal a causa del dany o rebuig social que aquests fenòmens provoquen i perquè d’admetre’ls, encara que fora en el seu grau més insignificant, posaríem en risc nostra pròpia essència constitucional com a Estat democràtic i de dret.

Per això, el legislador ha de perseguir tals conductes i fer-les mereixedores de càstig penal, sense que s’entengui inclosa en elles la mera adhesió a posicions polítiques de qualsevol tipus. L’apologia és un precepte per assegurar i reafirmar tant el Dret Penal com una opinió pública lliure.

Donat els problemes de taxativitat que aquesta figura ha implicat, la jurisprudència ha procurat distingir entre els delictes d’enaltiment o justificació i els delictes d’humiliació a les víctimes.

La jurisprudència considera que els actes realitzats amb l’objectiu de desacreditar, menysprear o humiliar a les víctimes del terrorisme constitueix una modalitat alternativa i independent. En ella, s’exigeix un dol específic o ànim directe, de desprestigiar o rebaixar la dignitat de les víctimes.

Sense cap dubte, ens trobem en un terreny pantanós en termes de taxativitat ja que, malgrat parlar de delictes de terrorisme, l’apologia no deixa de ser un delicte d’opinió amb la seva consegüent dificultat tant en la seva redacció com a aplicació.

En aquesta classe de delictes, l’esfera de protecció aconsegueix una doble dimensió: a) prevenció general ex ante, pretenent servir d’antídot per evitar la comissió de futurs delictes i; b) evitar l’aprofundiment en el dolor de les víctimes i els seus familiars, ex post.

Per això, s’hauria d’exigir al legislador espanyol una major concreció en la redacció d’aquest tipus de delictes per facilitar la interpretació i aplicació per part d’uns tribunals que manquen d’un criteri uniforme.

Un element a considerar seria la introducció d’alguna clàusula, a manera d’exemple, “enaltiment que comporti una incitació al delicte o un augment del dolor de les víctimes i/o els seus familiars”, que permeti acabar amb l’actual disjuntiva entre provocació i apologia, podent abordar ambdues figures de forma més concreta i en un mateix precepte.

_________________________________________________

(1) Les manifestacions realitzades es reprodueixen a continuació: “Saben perfectament… que la lluita armada d’ETA no respon a la voluntat d’imposar idees. Respon a la defensa dels drets legítims que té el poble basc”.

(2) Conegut popularment com a Cas Egin. Demanda d’empara formulada per José Félix Azurmendi Badiola després d’haver estat condemnat a dues penes d’un any de presó menor i a les accessòries de suspensió de tot càrrec públic, professió, ofici i dret de sufragi durant el temps de les condemnes, com a autor de delictes d’apologia del terrorisme.

Tagged:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.