Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

L’efecte de la prescripció

Per Oriol Olivares
Barcelona,
 
 

Una de les qüestions històriques i més controvertides jurisprudencialment parlant en l’àmbit del procediment tributari està sent la qüestionable potestat per part de l’Administració Tributària de comprovar i qualificar magnituds amb transcendència tributària en exercicis no prescrits encara que amb origen en exercicis prescrits. És el cas de les bases imposables negatives i altres crèdits fiscals generats en l’Impost de societats que poden tenir un període d’aplicació superior a 4 exercicis en cas d’insuficiència de base o quota.

oriol2

Històricament els procediments de comprovació i inspecció s’han fonamentat principalment en els preceptes transcrits en els articles 70 i 105 de la Llei 58/2003, Llei General Tributària. En ells s’estableix l’obligatorietat per part del subjecte passiu d’estendre l’obligació de conservar documents, justificants i, en general, dades acreditatives per donar compliment a les seves obligacions fiscals quan els deutes tributaris no prescrites tinguin origen en fets o operacions realitzades en exercicis prescrits. Al seu torn, s’insta al fet que qualsevol subjecte passiu que pretengui fer valer el seu dret haurà de provar els fets constitutius del mateix.

Aquest fet ha comportat innombrables interpretacions jurisprudencials i infinitat de preguntes àdhuc no resoltes: “Fins a quan haig de mantenir la documentació suporti?”, “Té l’Administració potestat per revisar i qüestionar la documentació aportada?”, “Què passa si únicament sóc capaç d’aportar la liquidació de l’Impost de societats perquè passats els 4 anys he destruït part del suport documental dels imports declarats?”

Si com en alguns casos aquests preceptes són portats a l’extrem, es poden arribar a irrompre dos principis bàsics per al bon funcionament del nostre ordenament jurídic, la prescripció i la seguretat jurídica.

Jurisprudencialment el contribuent disposava d’una aparent “tranquil·litat” en termes de prescripció i acreditació de crèdits fiscals pel fet que la major part dels tribunals fallaven a favor que l’Administració mancava de la capacitat de comprovar i revisar la legalitat de les bases o crèdits fiscals generats en exercicis prescrits. No obstant això i sobre la base del literal de la normativa, si aquesta podia determinar si l’aplicació a períodes no prescrits de crèdits fiscals s’ajustava al contingut qualitatiu i quantitatiu que resultava de la corresponent declaració presentada de l’exercici prescrit. Entenien que el propi article 70.3 de la Llei General Tributària es limita a assenyalar que l’obligació de justificar la procedència de les dades amb origen en operacions realitzades en períodes impositius prescrits es mantenia durant el termini de prescripció del dret per determinar el deute tributari afectada per l’operació corresponent sense que, per això, l’Administració estigués facultada per comprovar i, si escau, revisar els resultats d’una declaració ferma.

A manera d’exemple, les sentències de l’Audiència Nacional de 24 de juliol de 2012, nº rec. 284/2009 i 21 de novembre de 2013, nº rec. 325/2010 i sentències del Tribunal Suprem de 13 de març de 1999, nº rec. 2911/1994 i 17 de març de 2008, nº rec. 4447/2003 consideren que el transcurs del termini legal de prescripció fa que els elements que componen el deute tributari i les altres magnituds tributàries fixades en un exercici prescrit reporten ferms, impedint la seva alteració en exercicis posteriors.

No obstant això, recents sentències de l’Audiència Nacional dictada el 30 de gener de 2014, nº rec. 127/2011 i del Tribunal Suprem dictades el 6 de novembre de 2013, nº rec. 4319/2011, 14 de novembre, nº 4303/2011 i 9 de desembre de 2013, nº rec. 2883/2012, semblen desvincular-se amb el criteri mantingut fins avui assenyalant que” (…) no tindria sentit l’article 23.5 en la redacció aquí aplicable, limitant solament a presentar suports documentals o autoliquidacions dels quals es derivessin bases imposables negatives, si no s’autoritzés a la Inspecció dur a terme la comprovació per constatar que les dades reflectides en uns i unes altres s’ajustaven a la realitat i resultaven conformes amb l’ordenament jurídic”.

oriol3

És cert que l’alt del Tribunal matisa concloent que l’obligació del contribuent és només d’exhibir aquesta documentació, recaient sobre l’Administració acreditar la improcedència de les quanties si escau compensades. Encara així, segons el parer de l’Audiència Nacional l’Administració Tributària disposa de plenes facultats de comprovació i correcció respecte a aquestes bases o crèdits fiscals encara que la potestat revisoria hagi prescrit.

Nou criteri que, per cert, sembla tenir la voluntat de consolidar-se per rang legal en introduir-se com una de les modificacions proposades en l’avantprojecte de llei de modificació parcial de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària. Veurem finalment si es tenen en compte els principis anteriorment citats o, com en altres assumptes d’índole fiscal, obvien les crítiques i procedeixen a la seva aprovació definitiva al Congrés.

Per tot això podem concloure que actualment existeix una clara disputa per part dels òrgans jurisprudencials, funcionaris de l’Administració Tributària i polítics per reobrir i facilitar vies de revisió a fets o magnituds prescrites sempre sota la bandera en mà de “evitar fraus de Llei”.

En aquest sentit, tot ens fa pensar que el contribuent i segons les últimes modificacions introduïdes pels Reials decrets Llei i Llei 16/2013, en les quals s’ha ampliat el termini d’aplicació de les bases imposables negatives de 15 a 18 anys i certes deduccions de 10 a 15 anys, podrà arribar a haver d’acumular documents, liquidacions i, en general, justificants durant llargs períodes temporals a fi de poder aplicar en futures liquidacions de l’impost aquests crèdits fiscals.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *