Maurice Hauriou defineix la desviació de poder, a la seva obra titulada Précis de droit administratif et de droit public général, dient que és “el fet d’una autoritat administrativa que, realitzant un acte de la seva competència, amb observança de les normes prescrites i no incorrent en violació formal de llei, fa servir el seu poder amb fins i per motius diferents d’aquells en vista dels quals li va ser conferit aquest poder; és a dir, diferents del bé del servei”. Segons Carmelo Quintana Redondo, la desviació de poder “suposa un desajust entre la fi volguda per la llei i la fi de l’acte”.
Cal tenir present que la desviació de poder és un vici dels actes administratius. que ha de ser corregit a través del control jurisdiccional de l’activitat de les administracions públiques i el règim jurídic ha patit diverses vicissituds històriques abans de l’establiment de la regulació actual:
La desviació de poder és, segons l’art. 63.1 de la Llei 30/1992, un vici d’anul·labilitat dels actes administratius, la definició legal està en l’art. 70.2 de la Llei 29/1998, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa-Administrativa, que diu que “S’entén per desviació de poder l’exercici de potestats administratives per a fins diferents dels que fixa l’ordenament jurídic”. Cal tenir present que l’art. 103.1 de la Constitució Espanyola assenyala que “L’Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la llei i al Dret”, sent fonamental tenir present la interdicció de l’arbitrarietat, recollida en l’art. 9.3 de la Carta Magna espanyola, i el control jurisdiccional consagrat a l’art. 106.1 de la norma suprema de l’ordenament jurídic, que té relació amb l’art. 117.3 del mateix text. A més, l’exposició de motius de la Llei 30/1992 estableix que “La Constitució consagra el caràcter instrumental de l’Administració, posada al servei dels interessos dels ciutadans i la responsabilitat política del Govern corresponent, en tant que és responsable de dirigir-la”.
El Dret de la Unió Europea també fa referència a la desviació de poder. L’art. 263 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea diu que “Amb aquesta finalitat, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea és competent per pronunciar-se sobre els recursos per incompetència, vicis substancials de forma, violació dels Tractats o de qualsevol norma jurídica relativa a la seva execució, o desviació de poder, interposats per un Estat membre, el Parlament Europeu, el Consell o la Comissió”.
Cal destacar el fet que la desviació de poder és un autèntic problema que perjudica sovint a molts ciutadans, ja que implica arbitrarietat i inseguretat jurídica, i ha de tenir com a conseqüència l’anul·lació de l’acte administratiu a què afecta. La Sentència del Tribunal Suprem de 9 octubre 2012 diu que la desviació de poder és equivalent a l’abús del dret, que es reconeix en l’article 7.2 del Codi Civil, tot i que Manuel Atienza i Juan Ruiz Manero assenyalen que “la diferència entre l’abús del dret (d’una banda) i el frau de llei i la desviació de poder (per l’altre) és que les dues últimes figures pressuposen no només l’existència de normes regulatives (i, en particular, d’una regla permissiva) sinó, a més , d’una norma que confereix poder”, afegint que l’ocupació d’un poder normatiu privat és el que caracteritza al frau de llei, mentre que la utilització d’un poder normatiu públic és el que particularitza la desviació de poder.
Les nombroses resolucions del Tribunal Suprem que es poden trobar sobre el vici d’anul·labilitat demostra la gran quantitat de controvèrsies creades al voltant de la desviació de poder. Per aquesta raó, s’han de conèixer els elements que caracteritzen el vici regulat en l’art. 63.1 de la Llei 30/1992. Cal destacar la Sentència del Tribunal Suprem de 16 de juny de 1997, que indica els aspectes propis del vici:
Segons Tomás de la Quadra-Salcedo Fernández del Castillo, és possible distingir entre:
També es pot distingir entre:
En diverses ocasions, l’òrgan jurisdiccional considera que no hi ha desviació de poder, sinó “meres apreciacions subjectives”, com s’indica en la Sentència del Tribunal Suprem de 5 de novembre de 1993. Aquest fet pot ser problemàtic per a formar la convicció moral.
És possible veure que les qüestions relatives a la desviació de poder es desenvolupen entorn a la definició i la prova de la seva existència. Ramón Múgica Alcorta i Adolfo Ruigómez Momeñe han analitzat profundament que fa a la prova de la desviació de poder en els processos contenciosos administratius.
La desviació de poder és una de les manifestacions més comunes de la corrupció i constitueix un clar atemptat contra pilars bàsics de l’Estat de Dret. Per aquestes raons, deu, tot i les complicacions existents, combatre d’una manera contundent.
L’adequat control dels actes administratius que incorrin en una desviació de poder és indispensable per poder garantir l’eficaç i eficient funcionament de les administracions públiques, la seguretat jurídica i el correcte ús dels recursos públics.
© 2014, ↑ El Jurista
Entra- Posts - Add New - Powered by WordPress - Designed by Gabfire Themes