Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

Una injúria no és una calumnia, i viceversa

Per Anna Jiménez
Barcelona,

 

Una injúria no és una calumnia, i viceversa.

Als mitjans de comunicació es parla d’injúries i calúmnies com si fossin el mateix, però no és així. En vols saber les diferències?

Sol ser comú sentir o llegir als mitjans de comunicació que s’ha interposat una demanda per injúries i calumnies, com si els dos termes formessin un tot inseparable. Però no és així. Les injúries són un delicte i les calúmnies en són un altre.

Ambdues figures delictuals es preveuen per a què hom restableixi el seu honor, reconegut a l’article 18.1 de la Constitució Espanyola. Però això és l’únic que tenen en comú perquè mitjançant les calúmnies (tipificades als articles 205 a 207 del Codi Penal) es culpa a aquell que imputa a un altre la comissió d’un delicte sabent que és mentida o amb temerari menyspreu cap a la veritat; i mitjançant les injúries (tipificades als articles 208 a 210 del Codi Penal), es culpa a aquell que lesiona la dignitat d’una altra persona menyscabant a la seva fama o atemptant contra la seva pròpia estimació.

Com acabem de senyalar, ambdós delictes tenen un denominador comú ja que vetllen per la protecció d’un mateix bé jurídic que no és un altre que el dret constitucional a l’honor, i al respecte és necessari fer una puntualització. Tal dret és objecte de protecció per part del nostre ordenament tant des de la òptica del dret civil, -que compta amb la Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig, de Protecció civil del Dret a l’Honor, a la Intimitat Personal i Familiar i a la Pròpia Imatge- com des de la del dret penal. Això ens obre un gran interrogant: quan podem anar per la via civil i quan per la penal? En relació a les calúmnies, com que recordem que consisteixen en imputar falsament la comissió d’un delicte a un altre, sembla que no tenim cap problema en afirmar que podríem anar a picar a la porta de la jurisdicció penal, perquè imputar un delicte, i a sobre falsament, no és una qüestió poc transcendent. Pel que respecta a les injúries caldrà atenir-se a la gravetat de la conducta per a subsumir-la dintre del paraigües que ofereix la protecció civil o la penal, tenint sempre present que el primer ordre resoldrà les qüestions que no assoleixin gravetat, mentre que el segon acollirà les conductes reputades com a lesives amb rellevància penal.

Per tant, i recapitulant, sembla que les afectacions lleus a l’honor es protegiran per la via civil i les greus per la penal, al tenir caràcter d’ultima ratio. Però la distinció entre els termes lleu/greu tampoc no és pacífica. És més, aquí no s’acaba el problema. Una vegada s’hagi considerat que la injuria és digna de ser lluitada per la via penal, se’ns apareix una altra qüestió i, un cop més, de caire valoratiu. Això és així perquè el Codi Penal no només tipifica el delicte d’injúries, sinó que també en contempla la falta (art 620.2 CP). I ara, com les distingim? Un cop més, en atenció a la gravetat de la conducta. Si la conducta que origina la injúria és greu serà delicte i, si és lleu, falta. Tot plegat ens porta a concloure que la casuística entorn a aquestes figures és dilatada. Ho disposa així el Tribunal Suprem en la seva sentència 481/1996, de 21 de maig, on llegim que la diferenciació del delicte d’injúries amb la falta (que són “injúries lleugeres”) “és eminentment circumstancial (…)” i el fet de traçar la línia diferenciadora correspondrà al ponderat criteri judicial.

Dit això, ara ja ens podem centrar en diferenciar entre ambdós delictes. Les calúmnies requereixen imputar fets concrets a persones concretes, i així ho ha vingut explicant la jurisprudència de forma constant. En cas contrari, si faltés concretar els fets o la persona autora dels mateixos, no estarem davant d’una calúmnia sinó d’una injúria. A més, les calumnies han de consistir en imputar un delicte amb coneixement de la seva falsedat o amb temerari menyspreu cap a la veritat. Per tant, si s’imputa una falta o si s’imputa un delicte essent aquest cert, estarem davant d’una injúria.

Per l’anterior, ja estem en condicions de no deixar-nos “enganyar” pels mitjans de comunicació quan empren indistintament els termes “calúmnies” i “injúries” perquè ara ja sabem que són dos delictes diferents però que guarden en comú el fet de trobar-se regulats sobre la rúbrica del Títol XI del Llibre II del Codi Penal, en tant que són delictes contra l’honor.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *