Tal com succeeix en el tauler d’escacs, n’hi ha prou en la realitat jurídica amb un moviment o una sentència judicial, per canviar completament el curs dels esdeveniments. A vegades fins i tot resulta encara més sorprenent quan és, la considerada com a part feble en el procediment social -operari-, que desestabilitza una partida acomodada, fent trontollar uns esquemes establerts per la Llei insígnia, sinó estàndard, de la situació econòmica i laboral actual a Espanya.
La Llei de Suport als Emprenedors va ser concebuda com una mesura legislativa que pretenia promoure i incentivar la creació d’ocupació per part de nous empresaris -o emprenedors-, oferint-los una sèrie de beneficis en el moment de contractar treballadors. Així mateix, la flexibilitat esmentada no pot en cap cas suposar una indefensió a la part contractada.
Segons l’esmentat, el Jutjat Social 2 de Barcelona ha assenyalat recentment en la Sentència nº412/2013 la improcedència en un acomiadament realitzat durant el període de prova previst en el Decret Llei 3/2012 a un peó de magatzem.
Sobre el contracte de temps indefinit, l’article 4.3 de la Llei de Suport als Emprenedors especifica el següent:
“El règim jurídic del contracte i els drets i obligacions que se’n deriven es regiran, amb caràcter general, pel que disposa el Text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors, aprovat per Reial Decret Legislatiu 1/1995, de 24 de març, i en els convenis col·lectius per als contractes per temps indefinit, amb l’única excepció de la durada del període de prova a què es refereix l’article 14 de l’Estatut dels Treballadors, que serà d’un any en tot cas […]”.
Per contra, l’article 10 del Conveni Col·lectiu de Recuperació de Residus i Matèries Primeres Secundàries resulta de 2 setmanes per al personal obrer ampliable com a màxim 6 mesos en total. Cal tenir en compte que l’any de termini es remet als límits màxims previstos per llei en l’Estatut dels Treballadors, previst en l’article 14, podent millorar la situació mitjançant Conveni Col·lectiu tal com es planteja. En tot cas, el principi de condició més beneficiosa fa prevaler el que assenyala Conveni Col·lectiu abans que els mínims legals establerts per la Llei 3/2012.
Per tot això, es porta a col·lació la Carta Social Europea de 1961 -ratificada i inclosa en l’ordenament jurídic espanyol el 1980-, de la qual se sosté es vulnera el seu article 4.4 argumentant que la durada del període de prova s’ha de plantejar en funció de la qualificació del treballador.
Resulta doncs de caràcter imperatiu, que el període de prova d’un empleat titulat com a tècnic sigui diferent al d’un operari o empleat no qualificat. El motiu pel qual s’haurà de precisar en efecte d’un major temps en referir a un càrrec tècnic (superior), es desprèn del poder entrar en profunda i minuciosa valoració -tant en negatiu com en positiu- del desenvolupament de la seva activitat laboral tenint en compte la perícia, destresa, coneixements i experiència.
Per contra, no passa el mateix en el cas de l’examen a realitzar a un operari que exerceix tasques de caràcter mecànic on coordinació i diligència en l’acompliment de les seves responsabilitats resulta més fàcil contrastar en un marge de temps més succint. Literalment, en l’apartat segon de fets provats de la demanda, podem llegir: “Les funcions de l’actor consistien en agafar els pneumàtics del lloc en què es trobaven i deixar-los en el munt destinat al reciclatge o en el de pavimentat”.
La Sentència atorga gran importància a l’expressió usada en el ja nomenat article 4.4 de la Carta Social Europea de 1961 i reconèixer el dret de tots els treballadors a un termini raonable de preavís en cas de la terminació d’ocupació.
De manera que es considera i fa constar per l’autoritat judicial, que l’actuació de l’empresa incorre en una vulneració del dret del treballador al degut preavís i a les garanties pro operari -entenent per elles, condició més beneficiosa i principi de proporcionalitat-, així com un ús fraudulent de la norma.
Així que, peó mata reina. Escac.
