El prestigi professional del treballador

Per Pilar Hernández
Tarragona, 

 

Entenem que en una relació laboral hi ha dues parts, l’empresari i l’empleat. Així, es parteix de la base d’una desigualtat, una subordinació entre aquests agents. Si bé, el treballador, al llarg de la seva trajectòria professional li tocarà lidiar amb el poder de direcció de l’empresari, que sense cap dubte en la majoria dels casos sobrepassa els límits estipulats contravenint els drets dels treballadors.

En aquest article vull plantejar la problemàtica de la vulneració del dret a l’honor de l’empleat, tenint en compte que aquest dret comprèn la reputació professional. I encara s’atribueixi amb caràcter general a tots els ciutadans, en ser els mateixos al seu torn treballadors, es converteix aquest dret fonamental en un veritable dret laboral.

Quan parlem d’honor, estem referint-nos a la dignitat personal reflectida en la consideració dels altres i en el sentiment de la pròpia persona. A la seva fama, prestigi o l’estima que altres persones tenen del titular del dret vinculat a l’autoestima i a la pròpia consideració.

Segons informa la Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig, sobre protecció civil del dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar ia la pròpia imatge, en el seu article 7, les lesions a aquest dret vénen determinades, per la imputació de fets o la manifestació de judicis de valor a través d’accions o expressions que de qualsevol manera lesionin la dignitat d’una altra persona, menyscabant la seva fama o atemptant contra la seva pròpia estimació.

Sota el meu punt de vista queda ben clar, segons la redacció de l’article anterior, quan s’ha produït una intromissió il·legítima a l’honor, en el cas que ens ocupa, l’honor del treballador. Doncs bé, l’exercici d’aquest dret i en definitiva la defensa del mateix, suposa en la majoria dels casos per al treballador el risc de perdre el seu lloc de treball.

Un exemple de tot l’indicat seria el treballador que és acusat de robar a l’empresa i reflectir així en la seva carta de sanció o acomiadament en el pitjor dels casos. Evidentment, seran els tribunals els que indiquin la veracitat d’aquestes afirmacions i si hi ha proves suficients en aquestes acusacions abocades en la persona de l’assalariat. Però clar, el mal ja està fet. És igual que posteriorment el jutge consideri aquesta sanció o acomiadament nul.la o improcedent, ja que el dret a l’honor ja ha estat lesionat amb aquestes difamacions.

Cal tenir en compte que, la feina per la dona i l’home de la nostra època, representa el sector més significatiu de la seva activitat en la projecció a l’exterior, cap als altres i fins i tot en el seu aspecte intern és el factor predominant de realització personal. Tanmateix, en la Sentència 282/2000 de 27 de novembre TC, es planteja pel treballador la vulneració del seu dret a l’honor enfront de les manifestacions abocades per l’empresa, confirmant l’alt tribunal una posició avantatjosa d’aquestes llibertats enfront de l’honorabilitat del subjecte, quan de dur a terme la ponderació d’ambdós drets es tracta.

I així es reflecteix aquesta tendència, en les conclusions abocades en la Sentència 1547/2013 de 23 octubre del TSJ de les Palmes, respecte a un treballador víctima d’un acomiadament disciplinari per una falta molt greu de transgressió de la bona fe contractual. De fet, en la carta d’acomiadament se li imputava haver alterat intencionadament el comptador d’aigua del seu domicili per hurtarla. Doncs bé, el Tribunal va considerar que les expressions emprades en la carta per l’empresa, de cap manera podien considerar com lesives del dret fonamental de l’actor a l’honor, ja que la mateixa es limitava a complir la funció perquè legalment estava concebuda, que és proporcionar al treballador un adequat coneixement dels fets, entenent que la imputació realitzada va tenir lloc en l’estricte àmbit de la relació laboral sense sobrepassar els límits que l’exercici del poder de direcció empresarial imposen els articles 5.1.c i 20.1 de l’Estatut dels Treballadors. Finalment l’acomiadament va ser declarat judicialment com a improcedent per no haver quedat acreditats els fets que se li imputaven. Llavors, que passa amb l’honor del treballador?

Conclusió:

Com a conclusió, si bé és cert que la missió essencial del dret del treball és la d’assegurar el respecte de la dignitat del treballador, en la pràctica aquest respecte segueix sent més un principi normatiu (ha de ser) que una realitat, una dada fàctica (ser).

Tagged:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.