Podem definir la prescripció com una institució jurídica per la qual s’extingeix un dret com a conseqüència de la seva falta d’exercici durant el temps establert per la llei. Així, el temps porta a la consolidació de certs drets o la pèrdua dels mateixos.
Val a dir que la prescripció és una excepció material o de fons peremptòria, plenament renunciable, de manera que no pot ser apreciada d’ofici pel jutge, i ha d’examinar i resoldre no en l’audiència prèvia sinó en sentència. Així mateix, en el cas de ser estimada pel Tribunal jutjador, conduiria a la desestimació de la demanda i, conseqüentment, a l’absolució del demandat pel que fa al fons, deixant sense efecte l’acció exercitada per l’actor.
D’aquesta manera, la institució de la prescripció, i en el cas que ens ocupa, la prescripció de l’acció, es regula en el Codi Civil, (en endavant CC) i en el Codi Civil de Catalunya, Llei 29/2002, de 30 de desembre, (en endavant CCCat) configurant així una diferenciació de terminis en el nostre ordenament jurídic que no en poques ocasions porten a la controvèrsia dels nostres tribunals, respecte a l’aplicació d’una o altra norma. Doncs bé, al CC o dret comú es regula aquesta figura en els seus articles 1930 fins al 1975 i el CCCat dedica els articles 121-1 a 121-4 ordenant la mateixa.
A destacar que, en el CCCat, article 121-20, s’estableix un termini general i residual de prescripció, de deu anys, per a totes aquelles pretensions que no estiguin subjectes a un termini específic més curt, a diferència del termini quinzenal de l’art. 1.964 CC. No obstant això, hi ha terminis que són més amplis pel que fa a la regulació del CC, com el de la responsabilitat extracontractual, que és d’un any, de conformitat amb l’article 1968 CC, i en CCCat és de tres segons l’article 121-21 d. Tanmateix, respecte a les obligacions el pagament ha de fer per anys o en terminis més breus, l’article 1966CC estableix cinc anys i l’article 121-21 a) CCCat tres anys.
Tal com s’estableix en l’article 111-4 i 111-5 CCCat, les disposicions del CCCat constitueixen el dret comú a Catalunya i s’apliquen amb preferència a qualssevol altres. Al fil del que s’ha indicat, considero d’interès analitzar la Sentència TS (Sala Primera, del Civil) de 6 setembre 2013, respecte a un particular que demana al Consorci de Compensació d’Assegurances per un accident de circulació succeït a Catalunya.
Així doncs, en el seu Fonament Jurídic segon ens exposa que, la controvèrsia de les parts es fonamenta en la infracció de l’article 7.1 del Reial Decret Legislatiu 8/2004, de 29 d’octubre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei sobre responsabilitat Civil i Assegurança en la Circulació de Vehicles a Motor, quan disposa que el termini de prescripció per a l’exercici de l’acció que es tracta és d’un any, mentre que la sentència impugnada entenia que el termini aplicable era el de tres anys que per a les reclamacions fundades en culpa extracontractual estableix amb caràcter general l’article 121-21 d) del CCCat.
La Sala estima que ha d’aplicar el termini de prescripció d’un any establert en el 7.1 del Reial Decret Legislatiu 8/2004, de 29 d’octubre. Com motiva el Tribunal Suprem aquesta consideració?
Addueix el tribunal que la pròpia disposició final primera de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor refereix que el seu Text Refós es dicta a l’empara del que estableix l’article 149.1.6a de la Constitució Espanyola, segons el qual l’Estat té competència exclusiva en matèria de legislació mercantil, de manera que les normes d’aquesta llei regeixen directament en tot el seu territori sense que pugui operar el principi de territorialitat per reclamar l’aplicació de la norma catalana.
Per tant, es fixa com a doctrina jurisprudencial que “en el cas que el perjudicat per un accident de trànsit ocorregut a Catalunya exerciti acció directa contra l’asseguradora del vehicle conduït pel responsable de l’accident o, si escau, contra el Consorci de Compensació d’Assegurances, d’acord amb el que disposa la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor, el termini de prescripció d’aquesta acció és el d’un any previst en l’article 7.1 d’aquesta Llei i no el de tres anys a què es refereix l’article 121-21 d) del Codi Civil de Catalunya per a les reclamacions derivades de culpa extracontractual”.
