Barcelona,
Presumpció d’innocència i in dubio pro reo: parlem del mateix?
El dret a la presumpció d’innocència suposa que tota persona a la qual se li imputi un fet en un procediment penal conserva la seva qualitat d’innocent fins que es demostri la seva culpabilitat, que haurà de ser en un Judici amb totes les garanties establertes per la llei (inmediació, oralitat, contradicció, publicitat i igualtat d’armes). Igualment el dret a la presumpció d’innocència suposa que l’imputat no té la càrrega de provar la seva innocència sinó que és l’acusació (en la majoria d’ocasions el Ministeri Fiscal) qui té la càrrega probatòria de la culpabilitat de la persona contra la qual es dirigeix el procediment. A més no procedirà condemna alguna si no s’han practicat en l’acte de Judici Oral proves de càrrec bastant susceptibles d’enervar la presumpció d’innocència.
El dret a la presumpció d’innocència és un dret fonamental mentre està previst en l’article 24.2 de la Constitució Espanyola.
Per la seva banda, el principi in dubio pro reo és un principi del dret penal sobre la base del com el Jutge o Tribunal, a l’hora de valoració i apreciació de la prova, haurà d’actuar a favor del reu en cas que li resultin dubtes sobre la culpabilitat de l’acusat. Això és, en cas de dubte, la resolució judicial haurà de ser favorable per al reu. En moltes ocasions suposarà l’absolució però també pot suposar la no aplicació de circumstàncies agreujants.
No és inusual que se solguin barrejar els dos conceptes – presumpció d’innocència i in dubio pro reo – ja que tenen un punt comú: no podrà condemnar-se a ningú de no haver-se practicat contra aquesta persona proves que demostrin la seva culpabilitat.
Quin dels dos principis haurà d’al·legar-se en un recurs d’apel·lació (o cassació)? Indistintament els dos o cadascun opera en un moment diferent?
La jurisprudència ja ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre aquest tema i marca la diferència entre tots dos principis. (Per totes, STS 277/2013 de 13 de febrer, STS 936/2006 de 10 d’octubre, STS 346/2009 de 2 d’abril).
La Sentència del Tribunal Suprem 1218/2004 de 2 de novembre fa una clara distinció de les fases perfectament diferenciables que tenen lloc dins del procés d’anàlisi de les diligències probatòries:
1º Una primera de caràcter objectiu que podria qualificar-se de constatació d’existència o no de veritables proves, fase en la qual al seu torn caldria diferenciar dues operacions diferents:
a) precisar si en la realització de les diligències probatòries s’han adoptat i observat les garanties processals bàsiques.
b) precisar si, a més, tals diligències probatòries suposen o aporten objectivament elements incriminatoris o de càrrec.
2º Una segona fase de caràcter predominant subjectiva, per la qual caldria reservar “estrictu sensu”, la denominació usual de “valoració del resultat o contingut integral de la prova”, ponderant en consciència els diversos elements probatoris, sobre la base dels quals es forma lliurement la consciència del Tribunal.
En la primera fase operaria la presumpció d’innocència i en la segona el principi in dubio pro reo. I això és així perquè la presumpció d’innocència es desembolica en el marc de la càrrega probatòria mentre en virtut d’aquesta s’ha de determinar que existeix prova de càrrec obtinguda conformement a les garanties processals i que aquesta té contingut incriminatòri suficient.
Una vegada superada aquesta fase i concretat si existeix prova o no, entrarà en joc el principi in dubio pro reo que pressuposa la prèvia existència de proves i es desembolica en el camp de l’estricta valoració de les proves; el Tribunal ha de valorar les proves i l’eficàcia demostrativa de les mateixes, sent que si el Jutge o Tribunal no aconsegueix una convicció sobre la veritat dels fets, haurà d’aplicar el principi in dubio pro reo i absoldre a l’acusat.
Malgrat l’íntima relació que guarden el dret de presumpció d’innocència i el principi in dubio pro reo, i encara que l’un i l’altre sigui manifestació d’un genèric favor rei, existeix una diferència substancial entre tots dos, de manera que el seu abast no pot ser confós. El principi in dubio pro reo solament entra en joc quan practicada la prova, aquesta no ha desvirtuat la presumpció d’innocència. Dit en altres termes, l’aplicació d’aquest principi s’exclou quan l’òrgan judicial no ha tingut dubte sobre el caràcter incriminatòri de les proves practicades. (Per totes, SSTS 1 de març de 1993, 5 de desembre de 2000, 20 de març de 2.002, 18 de gener de 2002 i 25 d’abril de 2003).
No obstant això, aquesta clara distinció entre presumpció d’innocència i in dubio pro reo i el moment en què opera cadascun – i per tant el moment en què ha d’al·legar-se en fase de recurs cadascun – pot suscitar sorpresa davant el que tots sabem: el Tribunal d’Apel·lació ( ja sigui l’Audiència Provincial, el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional) mai entra a valorar o qüestionar la valoració de prova que ha fet el Jutge o Tribunal d’Instància ja que al Tribunal ad quem li falta un requisit essencial i garantia processal, com és la de la inmediació.
Es pot fàcilment pensar que si el principi in dubio pro reo opera en la fase de valoració de la prova, la qual cosa va fer el Tribunal ad quem serà valorar de nou la prova. Però no és així. No és així perquè el principi in dubio pro reo té una dimensió normativa i una dimensió fàctica.
L’ATS de 3 de juny de 2004 expressa en aquest sentit: ”Respecte a la vulneració del principi “in dubio pro reo”, aquest, té dues dimensions: una dimensió normativa i una dimensió fàctica. Aquesta última fa referència a l’estat individual de dubte dels jutges, i per tant ha de quedar fora de la cassació, i la dimensió normativa es manifesta en l’existència d’una norma que imposa als jutges l’obligació d’absoldre quan no s’hagin pogut convèncer de la culpabilitat de l’acusat o de condemnar per la hipòtesi més favorable al mateix, per la qual cosa en aquesta dimensió, com a norma substantiva no simple norma interpretativa que el Tribunal ha d’observar en aplicació de la Llei penal, la infracció del principi “in dubio pro reo” sí ha de donar lloc a la cassació, i si escau, fins i tot, al recurs d’empara constitucional art. 24. 2”.
Així doncs, es podrà invocar vulneració del principi in dubio pro reo quan el Jutge o Tribunal ad quo hagi expressat els seus dubtes sobre la culpabilitat d’una persona perquè les proves no han aconseguit la seva convicció i, encara així, procedeix a condemnar-la. Així, només s’haurà de comprovar que el Tribunal d’instància va condemnar sense tenir dubtes (STC 147/2009 de 15 de juny).
El dret a la presumpció d’innocència es podrà invocar quan les diligències probatòries no s’hagin practicat conforme a la llei o quan no aportin elements d’incriminació suficient.
